13 mar 2013

Hace ya unas semanas que mi amigo y colaborador Feliu Formosa, escritor, traductor y hombre de teatro, me llamó para decirme que había escrito un libro nuevo y que en él hablaba de mi en diversas ocasiones. Nos encontramos para desayunar y me lo regaló con una dedicatoria. Ya hace varios dias que lo acabé y me gustó mucho. Es un diario que abarca el año 2010 . Se llama  "Sala de miralls". Feliu tiene el don de convertir en poesia lo que nosotros describiríamos de una forma banal. Un diario es algo muy intimo y, tanto en este como en el que escribió hace unos años "El present vulnerable", nos hace participes de su vida con gran sensibilidad y sin pelos en la lengua.
No dejeis de leerlo. Aunque son trozos un poco largos para un blog, os voy a mostrar poco a poco aquellos pasajes en los que se refiere a nuestra relación:



Extracto Paginas 236 a 240 (están en catalán, por supuesto)


Ressonen passos dins la memòria es el títol que Andrés Corchero ha posat al taller que ha muntat amb els alumnes de quart curs de gest de l’Institut del Teatre de Terrassa. Fa molts anys que segueixo l obra de lAndres que sovint s'ha servit de textos meus amb qui he fet les col.laboracions que he esmentat en textos anteriors d aquest mateix diari. El taller que he tingut ocasió de veure fa tres dres i que està basat en els Quatre Quartets d Eliot m ha produït una forta impressió. Amb vuit alumnes (cinc noies i tres nois) l’Andrés ha fet un espectacle en que la influència de la dansa butoh continua essent perceptible. Sota una llum encara molt tenue lespectacle arranca amb una llarga estona de silenci durant la qual les cinc noies giravolten incansablement amb els braços estesos.  Segueix l’aparició dels tres nois coberts amb uns abrics foscos, subjectats pel coll amb uns cables que baixen dels telers. Per una rampa que hi ha al fons de l’escenari descendeixen durant una llarga estona amb els cossos molt encongits, i avancen fins a primer terme de l’escenari mostrant, en reincorporar-se un somriure crispat. Després, en girar-se per tornar enrere, no se’ls veuen els caps, tapats pels abrics que duen i que encara són tibats pels cables. Son com tres figures decapitades. Mentrestant una de les noies escriu amb guix damunt la rampa del fons uns versos d’Eliot que després, entre d’altres es repetiran en veu alta durant l’espectacle. Aquest contrast entre el dinamisme dels girs de les noies i l’extrema lentitud del desplaçament dels nois, es a dir, aquesta alternança d una lentitud intencionadament perllongada i un moviment o una gesticulación frenètica es un tret característic dels espectacles de l’Andrés.  A partir d aquest  inici, el muntatge es una successio d’escenes en que la relació entre els personatges passa per una sèrie de fases: hi ha un joc d’aproximacions i distanciaments, amb una forta presència del gest de mans i braços, que va molt més Enllà d'uns simples recursos coreogràfics. Hi ha una gran força expressiva, amb escenes on Andrés aplica alguns dels recursos que han format part d'altres espectacles seus i de la dansa butoh en general (així m'ho sembla). En una entrevista que el crític de dansa Joaquim Noguero em va fer fa poc, vam recordar que aquesta dansa, posterior a la tragedia d'Hiroshima i Nagasaki, tenia al darrere l’expressionisme germànic (de fet, l'Andrés m'havia parlat sovint d'una ballarina alemanya, Mary Wigman, que li interessava especialment). Amb posterioritat he llegit, no recordo on, que darrere el butoh hi ha també la presència d'Antonin Artaud. Inquietant, fascinant, hipnòtic són adjectius aplicables al taller de Terrassa. Un aspecte important de tots els espectacles de l'Andrés és la il-luminació, que ell domina i que tracta amb una originalitat peculiar: crea espais independents, aïllats, on es mouen alhora un o diversos intèrprets, tot obligant l'espectador a repartir l'atenció entre aquestes accions simultànies i diferenciades. Il-lu-mina sovint des dels costats i des de terra de l’escenari, tot creant uns efectesde llum que em recorden el que he llegit sobre els innovadors recursos d'il-luminació de què se servia Strindberg per als muntatges del seu Teatre Intim, fundat a Estocolm el 1907. Aquesta il-luminació dóna de vegades un aspecte irreal al cos d'un ballarí que s'ha immobilitzat de cap per avall, de esquena al públic i amb les cames encongides de manera que les plantes dels peus descalços, que han quedat de cara al públic, deixen de semblar el que són i cobren la força hipnòtica a que m'he referir abans. Són moments que em recorden la vinguda al Teatre Lliure barceloní de Min Tanaka, mestre de l'Andrés al Japó. Recordo un moment de la seva actuació en què l'Andrés, responsable de la il-luminació, dirigia un únic raig de llum a la mà del ballarí japonès, que es movia amb gestos crispats durant una estona, o bé ho feia damunt l'esquena nua i en moviment constant de la bailarina japonesa que acompanyava Min Tanaka en l’espectacle. Evidentment, es tracta de recursos que requereixen un espectador còmplice, com tantes manifestacions de l'art contemporani. Entre moltes altres, que em veig incapaç d'anar enumerant i descrivint, em va colpir especialmente una escena del taller de l'Andrés. Una noia, situada en un angle de l'escenari i molt a primer terme, prova de treure's un abric que va desprenent una pols blanca a mesura que la noia s'esforça per desferse'n. Quan per fi ho aconsegueix i l'abric queda estès enmig de la pols, la noia, que du una mena de camisola blanca, torna a quedar coberta d'un nou grapat de pols que cau sobtadament dels telers. Tot seguint emprèn una carrera frenètica sense moure's de lloc. Corre cada vegada més de pressa, fins a l'esgotament. )
Els fragments d'Eliot, repetits per un o mes intèrprets, amb una varietat de tons que els deformen, omplen alguns moments de l'espectacle. Com sempre, l'Andrés utilitza el text que l'ha inspirat com a motor de les accions. El té en compte però no l’il.lustra d'una manera servil amb el moviment.. Com diu el poeta i crític Andreu Gomila (l'he citat en un text del passat mes d'octubre), “les imatges remeten a les paraules, però són independents, sobreviuen sense elles‚”.



 Working in progress towards Body as Evidence To be premiered in Barcelona Grec Festival July 11, 12, 13 2024